CURRÍCULUMS I POLÍTICA: UNA REVISIÓ I REFLEXIÓ SOBRE LA FORMACIÓ DELS CÀRRECS PÚBLICS per Mike Sierra

Les últimes setmanes han estat especialment sacsejades, en l’àmbit polític espanyol, per una onada de dimissions relacionades amb la falsificació o inflament de currículums. La polèmica pels currículums polítics es va encendre amb la dimissió de Noelia Núñez, diputada del Partit Popular, que va reconèixer que mai havia completat el doble grau en Dret i Ciències Jurídiques que figurava en el seu perfil institucional. Poc després, José María Ángel Batalla, comissionat del govern per la DANA, també deixava el càrrec per haver atribuït-se un títol universitari que no constava com a tal. El darrer a sumar-se a la llista ha estat Ignacio Higuero, conseller de Gestió Forestal de la Junta d’Extremadura, que havia inclòs al seu expedient una llicenciatura en Màrqueting per una institució i en un any en què aquest títol encara no existia formalment.

En només deu dies, tres càrrecs públics de diferents nivells i partits han hagut d’abandonar responsabilitats per qüestions relacionades amb la seva formació acadèmica. El debat ja no gira només entorn de si es tenen o no estudis superiors, sinó de la veracitat i la transparència en allò que es publica com a representants públics. 

Aquestes situacions han generat un debat necessari: cal verificar els currículums dels càrrecs públics? Quina importància té la formació acadèmica en l’exercici de la política? La ministra Diana Morant recordava recentment que “la política també es pot fer sense títol universitari”, però la qüestió ja no és només si algú en té o no, sinó si el que s’afirma és verídic, públic i contrastable.

Amb aquesta premissa en ment, hem volgut mirar cap a casa nostra: què diuen els perfils públics dels regidors i regidores de l’Ajuntament de Ciutadella?

La informació publicada a la web municipal

La web de l’Ajuntament ofereix una fitxa de cada membre del consistori amb una breu biografia i, en alguns casos, informació sobre la seva formació o experiència professional. A partir d’aquesta informació, podem fer algunes observacions:

• Només dues regidores, Maria Jesús Bagur (PSM) i Pere Fiol (PSM), acompanyen la seva biografia amb documents acreditatius de les seves titulacions. En tots dos casos, es pot accedir al títol oficial escanejat, cosa que aporta un plus de transparència i bona pràctica institucional.
• Altres regidors i regidores declaren estudis superiors o mitjans, però no s’aporta en cap cas documentació adjunta.
• Una part dels representants no declara cap titulació específica, i d’altres simplement no aporten informació curricular a la web.

Una mostra variada del mosaic ciutadellenc

La diversitat en el perfil dels regidors pot ser també un reflex fidel de la societat que representen: hi trobam persones amb carreres universitàries consolidades, altres amb trajectòries laborals sòlides sense estudis superiors, i també persones que combinen l'activisme social o sindical amb la política local.

La nova regidora Pilar Seguí (PSOE), per exemple, encara no té currículum publicat. D’altres, com Daniel Marquès (PP) o Estefania Quintana (PP), tampoc no ofereixen cap informació curricular visible a la pàgina del consistori.

El valor d’allò que es publica (i com es publica)

És important deixar clar que aquest article no pretén establir cap judici sobre la vàlua o capacitat de ningú, ni  associar talent polític a titulacions universitàries. La qüestió central és una altra: el dret de la ciutadania a disposar d’informació veraç, completa i verificable sobre aquells que els representen.

I aquí entra en joc una assignatura pendent: la transparència real, que no hauria de quedar en mans de la voluntat individual de cada regidor, sinó normalitzar-se com a pràctica institucional. 

Una oportunitat per revisar i millorar

La polèmica estatal ha provocat que diversos partits hagin demanat als seus càrrecs públics que revisin i actualitzin els seus currículums. És una passa positiva que també podria ser aprofitada pels ajuntaments per homogeneïtzar la informació que es fa pública i donar exemple.

Ciutadella va ser la passada legislatura un referent en Transparència.  Ara ja no ho és. Però sí que pot tornar-ho a ser. Tenim ara una oportunitat per fer-ho millor. I per recordar-nos que, si exigim rigor i honestedat a aquells que prenen decisions públiques, això comença per explicar amb claredat qui són, què han fet i com s’han format.

Font de la informació: AJUNTAMENT DE  CIUTADELLA.  Podeu accedir als currículum i altra informació sobre els regidors. Aquí. 

LA TRAGÈDIA ÉS UN TRANSPORT PÚBLIC PRECARI I NO EL FET DE DUR ELS BUSOS A PERIMETRAL per Mike Sierra

Per Mike Sierra

Aquesta setmana ha arribat a Ciutadella Digital una carta al director que hauria de fer reflexionar a més d’un. L’ha signada Pamela Rodríguez, en nom d’un grup d’usuaris habituals del transport públic de Menorca. Gent que, a diferència de molts que opinen amb contundència, l’utilitza de veritat, cada dia, tot l’any, per anar a treballar, estudiar o simplement desplaçar-se. I per això el seu testimoni és tan valuós: perquè parla amb coneixement, des de l’experiència directa, i no des del populisme.

El títol de la carta: un crit de realitat

El títol de la carta no pot ser més clar:

“Ciutadella no puede frenar el avance del transporte público pensando solo en el pasado.”

La seva defensa de la nova ubicació de la parada d’autobusos a la Via Perimetral no és una defensa institucional. És una defensa d’un model que, amb totes les mancances que encara té, ha començat a fer més lògic un sistema de transport històricament absurd. Fins fa poc, combinar rutes entre empreses, línies i municipis era una odissea: retards constants, caminades innecessàries, enllaços perduts i caps de setmana en què el servei pràcticament desapareixia.

“Hasta hace poco, las conexiones entre líneas —especialmente entre las rutas de Autocares Torres (urbanizaciones) y las de TMSA (como la línea 1 hacia Maó)— eran un despropósito. [...] Desde que la parada principal está en la Perimetral, las combinaciones entre líneas han mejorado. Los tiempos de espera se han reducido, las rutas se cruzan con más lógica y hay líneas que por fin empiezan a tener usuarios. No es perfecto, pero es una mejora real.”

Aquesta és la clau: no és perfecte, però és una millora real. I revertir aquest canvi per pressions populistes o nostàlgiques seria una passa enrere. Sobretot quan estam parlant d’una distància irrisòria: 500 metres. Sí, mig quilòmetre. Però el soroll generat sembla com si haguéssim desplaçat l’estació a un altre poble.

Una dècada de desídia institucional

I tanmateix, el que ens cal és posar el focus on toca: en el veritable drama del transport públic a Menorca. Un sistema sense contracte des de fa més de deu anys, amb promeses buides de totes les administracions, i amb una única excepció destacable (turística, es clar i rendible): la introducció de la línia a Macarella. I encara això, feta “a la brava”, afegida a un contracte caducat sota la fórmula de “prova pilot”. Una prova que s’ha fet permanent per la porta del darrere, sense transparència i sense revisió.

Mentrestant, cap govern al Consell de Menorca —ni l’anterior ni l’actual del Partit Popular— ha estat capaç d’impulsar un nou concurs públic. Cap licitació nova, cap pla integral, cap xarxa coordinada, cap aposta decidida. Només anuncis de colors i titulars buits: que si tarifes intel·ligents, que si connexions amb l’aeroport, que si més freqüències. Foc d’encenalls. 

I es que legalment, és impossible introduir cap millora real mentre el contracte estigui caducat i prorrogat en precari. Per això, Menorca no podrà avançar en el transport públic fins que el Consell Insular sigui capaç de treure un nou concurs. Aquest fet, que fa una dècada que dura, és la gran tragèdia del servei insular, i es manté amagat de cara a la ciutadania. Cada anunci de millora,cada bus al aeroport, és fum de formatjades. Pur maquillaje polític. 

Les demandes dels usuaris

“Lo que hace falta es pensar en la Menorca que vive aquí todo el año, no en la que viene dos semanas. Señalización clara, rutas útiles, horarios realistas y derecho a moverse. Eso es fomentar el transporte público. Lo demás es maquillaje.”

“La Menorca que madruga, enlaza, corre y espera el bus existe. Pero sigue siendo invisible para quienes toman decisiones.” més clar impossible, a la carta. 

El problema no és el lloc: és el sistema

És fàcil desviar el debat cap a si la parada és més o manco cèntrica. És còmode discutir si la Perimetral està prou equipada o si seria millor tornar als Pins. Però això és confondre el dit amb la lluna. El lloc és una anècdota quan el sistema no funciona.

Com pretenem fomentar l’ús del transport públic si, com diu la carta:

• No hi ha horaris pensats per a estudiants o treballadors?
• No hi ha busos nocturns per a qui entra o surt de feina de nit?
• No hi ha reforços en caps de setmana?
• No hi ha senyalització clara ni informació multilingüe per a turistes?
• No hi ha transbordaments gratuïts entre línies?

Això no és fomentar res. Això és perpetuar la precarietat i fer veure que no es deixa de fer feina (sic) perquè hi ha una parada nova, una línia a la platja o un QR per pagar el bitllet.

L’absurd hivernal i la invisibilitat permanent

La carta també denuncia l’abandonament de moltes zones en temporada baixa. A partir d’octubre, moltes línies desapareixen o es redueixen a mínims. Queda gent aïllada, sense servei bàsic. El que es necessita és introduir minibusos o serveis flexibles, perquè les persones puguin mantenir l’hàbit d’usar el bus tot l’any.

I pel que fa al turisme, l’única preocupació sembla ser que el visitant no es perdi... però ni això es fa bé. No s’informa que la línia 60 passa pels Pins, no s’indica com connectar amb la Platja Gran, i es col·lapsen línies residencials sense donar alternatives.

I tot això, a Maó també: a l’estació, els retards fan perdre enllaços amb altres pobles o amb l’aeroport. Esperes de dues hores. O taxis. O resignació.

La Perimetral, una parada encara sense dignitat

Ara bé, defensar que la nova ubicació ha millorat les connexions no significa ignorar que l’avinguda Josep Mascaró Passarius no està equipada com caldria. Falta ombra, falta infraestructura, i falta dignitat. I aquí és on han de respondre no només l’Ajuntament de Ciutadella, sinó també el Consell Insular de Menorca i el Govern Balear.

Ja n’hi ha prou de jugar al “i tu més”, mentre la casa continua sense escombrar. Fa anys que es parla d’una estació d’autobusos per a Ciutadella, i fa anys que no es posa cap pedra. La ciutadania ha acceptat el canvi d’ubicació. Ara són les institucions qui han de posar-se a fer feina de veritat.

I si no ho fan, l’Ajuntament hauria de donar la cara i explicar públicament per què no hi ha recursos, qui incompleix, i què s’està fent per revertir aquesta deixadesa. Els veïns s’ho mereixen.

Un final  a la carta que resumeix el drama

“El sistema actual no está pensado para quienes trabajan, estudian o viven aquí. Simplemente, no está preparado.”

I aquí és on rau tot el problema. Podem seguir discutint sobre la Perimetral, o podem començar a exigir un transport públic modern, funcional, planificat i pensat per a la gent que viu a Menorca. No per qui hi ve dues setmanes. No per quedar bé en un PowerPoint. I no per tapar amb propaganda el que no es vol arreglar.

No és el lloc. És el sistema. I mentre no ho entenguem, seguirem mirant el dit, sense veure el sol.

➤ Accedeix a la carta original que ha inspirat l'article de Mike Sierra.

"LA MAMÀ DIU QUE ELS QUE MANEN SÓN PERSONES DOLENTES" per Mike Sierra

Representants públics a la Plaça des Born de Ciutadella durant els actes conmemoratius del Nou de Juliol. 

H

ola. Em dic Joan i tenc 11 anys.  Dimecres va ser un dia especial. Vaig anar amb la mama i el papa a la Plaça des Born. Em van dir que era una festa molt important: el 9 de juliol. Al col·le ja ens havien explicat que en aquesta data es conmemora “l’any de sa desgràcia”, que és quan fa molts anys els turcs van venir i van fer molt de mal a Ciutadella. Diuen que va ser terrible: van matar gent i es van endur dones i fillets com jo cap a Constantinoble. Mare meva.

Però no, no hi vam anar a veure l’acte. Quan vam arribar, ens vam quedar davant del Teatre des Born i vam esperar uns senyors que venien en fila, molt mudats, amb americana i tot. La mama em va donar un cartell que deia coses de l’alcalde, i vam començar a cridar-los. A un d’ells li van tirar un got de plàstic! Em vaig espantar una mica, però la mama em va dir: “tranquil, aquests senyors són molt dolents”.

Segons ella, són els que manen i fan coses molt dolentes per a Ciutadella. Que els hem de renyar, perquè si no, ens ho trauran tot. Jo no ho vaig entendre gaire, però em vaig posar a cridar també, perquè si la mama ho diu, serà veritat.

Érem pocs, però la gent que hi havia cridava molt. Hi havia qui insultava i després reia. Semblaven enfadats, però també contents, com si s’ho passassin bé. Jo només pensava: si aquests senyors manen i diuen que ningú  no els ha votat, com pot ser? Al col·le ens han dit que ara, a diferència d’abans, als polítics els triem nosaltres en unes coses que es diuen eleccions. Però a l' Ajuntament de  Ciutadella, pel que sembla, no va així. A l' escola no m' ho han explicat bé.  La mama i el papa sempre tenen raó. 

De totes maneres, tampoc vaig entendre gaire per què protestàvem. Diuen que han tret els cotxes del Born i que ara els autobusos no poden anar als Pins. El papa diu que els bars tenen menys clients, que els turistes no venen perquè han d’aparcar molt lluny. Que això és molt greu. Ahir, mentre esperàvem taula per dinar als Pins, el vaig sentir parlar-ne amb uns amics. Tots deien el mateix: “Aquest ajuntament ens està matant el turisme”. No sé si és veritat, però ho deien molt convençuts. I mira que vam de esperar estona amb la gent que hi havia per tenir una taula. 

Jo, mentrestant, només pens pensava en una cosa: per què no podem jugar a pilota a la plaça dels Pins? És tot el que voldria. I ara que al Born no hi ha cotxes, quin espai més guapo per jugar! S’hi podria fer una pista, o córrer amb la bici, o fer una guerra d’aigua. Seria un estiu genial, abans de tornar a escola.

Jo vaig al col·legi del Born, i m’han dit que enguany hi podré anar amb bicicleta, perquè l'Ajuntament ha fet un carril bici que arriba fins a la porta de la escola. Els meus pares diuen  ara és més segur. Quina sort!

Només falta que aquests senyors dolents se’n vagin, i ja seria del tot feliç.

Bé... Esper que aquests senyors dolents que manen no sàpiguen que podré anar en bici fins a classe, perquè si ho saben, la mama diu que són prou capaços d’esborrar també el carril bici. Es veu que aquests senyors dolents sempre volen coses dolentes per nosaltres, el poble....

* Un text fictici escrit per Mike Serra. 

NOTA ACLARATORIA: 

DRET DE RECTIFICACIÓ EN RELACIÓ A LA IMATGE QUE ACOMPANYAVA ANTERIORMENT AQUEST ARTICLE D'OPINIÓ FICTICI I SATÍRIC.

"En relación con la publicación titulada Carta de Joan (11 años), CIUTADELLA DIGITAL aclara que la imagen en la que junto a personas mayores de edad aparece un menor en la protesta y que fue utilizada para ilustrar esta publicación no corresponde a ningún menor real llamado Joan, ni el menor que aparecía en la imagen  guarda, por lo tanto, relación con el contenido ficticio del articulo de opinión.

No obstante, tras haber recibido la solicitud por parte de los padres del menor, hemos procedido inmediatamente a retirarla de todos nuestros canales a fin de evitar cualquier malentendido que se pudiera dar y a su vez publicamos esta aclaración tal como se nos ha solicitado.

Lamentamos las molestias ocasionadas y reiteramos nuestro compromiso con el respeto a los derechos de los menores y a la veracidad de nuestros contenidos"

COMPRAR SOLARS I FER-SE LA FOTO: L'OPERACIÓ HA ANAT BÉ, PERÒ MADONA ÉS MORTA per Mike Sierra

MIKE SIERRA  CIUTADELLA DIGITAL

E l problema de l'habitatge a Menorca sagna. I, mentre sagna, les administracions es fan la foto. El Consell Insular ha anunciat recentment, amb tota la pompa habitual, la compra de nous terrenys per construir habitatge protegit. Un milió d'euros per un solar a Es Mercadal, i un altre milió per Alaior i Ferreries. Però la realitat és tossuda: les promocions no estaran enllestides abans del 2029 o 2030. És a dir, d'aquí cinc anys, si tot va bé.

Una crisi que expulsa

Quantes famílies hauran hagut de deixar l'illa abans que aquestes claus arribin a les seves mans? Quants treballadors no hauran pogut acceptar una feina aquí per manca d'un lloguer assequible? Com esperen que vinguin mestres, policies, sanitaris, si no poden ni trobar un lloc digne on viure? És una crisi que expulsa, lentament però implacablement, a qui no juga la lliga dels sous alts i les herències.

Focs d'artifici i maquillatge

Fer anuncis sobre adquisicions de sòl públic pot tenir valor com a política a llarg termini, però avui per avui són focs d'artifici. Una manera de maquillar un drama que afecta el dia a dia dels menorquins, tant de naixement com d'arrelament. La veritable solució passa per mesures més valentes i immediates: regulació estricta dels preus, bonificacions potents per als residents, limitació de la compra de propietats per part de no residents, i una política fiscal que afavoreixi l'ús residencial per sobre de l'especulatiu.

Protegir Menorca

Menorca no és una urbanització. No pot ser-ho. I els seus pobles no poden seguir jugant una partida perduda contra els lloguers turístics. Protegir els residents hauria de ser l'objectiu comú i prioritari de tots els partits polítics de l'illa. Cal diferenciar: potenciar les urbanitzacions per als visitants, sí, però reservar els nuclis urbans tradicionals per a qui fa vida a Menorca. Perquè ells i elles en són l'essència.

Construir habitatge públic està bé. Fer-ho a temps i amb equitat, és imprescindible.

Comprar solars, cedir-los a l'IBAVI, fer-se la foto... i ja veurem el 2030. L'operació ha anat bé, però madona és morta.

Només als municipis "amics"

Els darrers anuncis d'adquisició de sòl públic per part del Consell Insular s'han concentrat exclusivament en municipis governats pel mateix color polític: Es Mercadal, Alaior i Ferreries. Altres localitats, on el PP no governa, resten de moment òrfenes d'aquest tipus d'inversions, fet que ha alimentat encara més l'escepticisme. En tot cas, es tracta de projectes que, en el millor dels escenaris, no seran una realitat abans del final de la legislatura. I per llavors, l'aigua ja haurà arribat al coll de molts joves que hauran renunciat a formar un projecte de vida a la seva terra.